[Cita] Enginyeria Estructural

“L’enginyeria estructural és l’art de model·litzar materials que no comprenem del tot, en formes que no podem anal·litzar de manera precisa, per a suportar esforços que no podem avaluar adequadament, de manera que el públic en general no tingui cap raó per a sospitar l’amplitud de la nostra ignorància” – Javier Manterola Armisén, Enginyer de Camins, Canals i Ports.

Ho vaig trobar a http://ing-genius.blogspot.com.es/

10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 3. L’Estadística

Deia un professor de l’ETSECCPB que a la vida hi ha veritats, mentides i estadístiques. I és que les estadístiques no són altra cosa que una acumulació de dades. La utilitat o inutilitat d’una estadística (i també el seu grau de proximitat amb la realitat) depèn completament de com es recullen, analitzen i tracten aquestes dades. Al llarg de tot aquest procés es poden produir errors, o bé manipul·lacions intencionades, que redueixin el resultat precisament a això: a un conjunt de dades sense gaire sentit, o bé amb un sentit induït artificialment.

Se li atribueix a Winston Churchill (com tantes altres frases que potser va dir, o potser no) allò de no crec en cap estadística que no hagi manipul·lat jo mateix. I és que massa sovint les utilitzem tan malament com sabem, sense cap mena de rigor ni respecte per la metodologia d’una ciència molt maltractada i molt mal compresa.

Per començar potser hauríem de definir què és l’Estadística. Per a la majoria de la gent, les estadístiques són el mateix que les enquestes, xifres que apareixen als diaris i a la televisió, i que normalment s’expressen en termes de tants per cent, cosa que encara les fa més equívoques.

Però què és, en realitat, l’Estadística?

Continue reading

10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 2. L’ordre de les operacions

Avui començarem amb un exemple pràctic, que em va arribar fa no gaire a través del Facebook (Hinterlands, com sempre, utilitzant fonts del més alt nivell acadèmic). Observem la pregunta i les respostes possibles:

Què me’n dieu? Us atreviu a aventurar una resposta abans de continuar llegint?

Continue reading

10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 1. Els tants per cent

Els tants per cent són potser una de les eines més antiintuïtives de la matemàtica quotidiana. I aquest és el seu problema: d’eines matemàtiques que són antiintuïtives en podríem trobar un bon grapat, però definitivament cap d’elles tan corrent com els tants per cent. Tothom fa servir tants per cent: el banc, els polítics, els periodistes, els anuncis del supermercat… Tot són tants per cent. Amb aquesta profusió de percentatges al nostre voltant sembla que els hauríem de tenir per la mà, no? Doncs no. Hi ha molt poca gent que tingui clar com funcionen exactament els tants per cent. I fins i tot aquesta gent s’equivoca de tant en tant. Per què? Perquè són antiintuïtius.

Posem, per exemple, que llegiu en un diari (no seria gaire difícil trobar algun cas semblant) quelcom de l’estil de “Els preus de l’habitatge han pujat un 5% cada any durant els últims 10 anys. Per tant, ara són un 50% més cars que ara fa 10 anys”. Què en penseu? Veritat o mentida?

Per què t’hauria d’importar l’Eix Mediterrani

Si en algún punto ha de haber caminos de hierro ha de ser precisamente alrededor del puerto, que debiera hallarse en contacto inmediato con las estaciones o los puertos de las vías terrestres, y las dependencias de unas y otras con la contigüidad conveniente a la mayor comodidad y economía de los transportes.

Ildefons Cerdà, Teoría de la construcción de las ciudades aplicada al proyecto de reforma y ensanche de Barcelona (1859)

 

Potser n’has sentit alguna cosa als mitjans de comunicació, o potser no. En qualsevol cas, des del moment en què pots llegir aquestes línies, l’Eix Mediterrani és important per a tu. I, si no pots, també ho és.

Per començar, caldria aclarir què és l’Eix Mediterrani: rep aquest nom la futura línia ferroviària, tant de passatgers com de mercaderies, que ha de connectar, amb via d’ample internacional, els principals ports de la costa mediterrània espanyola amb la frontera francesa (o, més exactament, amb el gran nus ferroviari de Lyon).

Potser et preguntaràs “Què té això d’important?”. Doncs molt.

Continue reading

On són les antípodes?

Sempre és arriscat començar una conversa amb “no sé si a vosaltres també us passa…”. No obstant, m’hi exposaré:

No sé si a vosaltres també us passa, pero jo sempre he sentit a parlar de les antípodes com una cosa que estava molt lluny, sense saber gaire bé què volia dir. Em pensava que eren un arxipèl·lag, alguna cosa així com les Azores o les Illes Caiman: les “Illes Antípodes”. Sona a platja i cocoters i a paradís fiscal, no?

Resulta que no.

Continue reading

Cacera de mites II: La línia recta és el camí més curt entre dos punts

Probablement estiguis pensant que he perdut el seny.

Com ha de ser discutible que la línia recta és el camí més curt? És matemàtic, és elemental. Ho vam aprendre tots a Primària. És una d’aquelles veritats absolutes encapsulades en una frase formulaica que la gent repeteix com si fos un mantra o les ensenyances d’una religió.

Doncs, amics meus, els camins de la Geometria són inescrutables.

Bé, de fet no. Precisament la Geometria és una de les poques ciències en què tot encaixa com per art de màgia i no hi ha marge d’error possible. La Geometria és pura matemàtica i, com a tal, és previsible i exacta.

Llavors què és això de que una recta pot no ser el camí més curt? Expliquem-nos.

Continue reading

Cacera de mites I-bis: La piscina de lava

Probablement recordeu la primera entrega de la cacera de mites de Hinterlands, on desmuntàvem la clàssica escena de pel·lícula en què una persona s’ofega sepultada en arenes movedisses. Com vam veure aleshores, és impossible que un cos humà s’enfonsi completament en aquest tipus de fluid, per un principi tan senzill com l’Empenta d’Arquímedes: com que la densitat de les arenes movedisses és superior a la del cos humà, l’empenta que experimentarem cap amunt s’equilibra amb la força que ens estira cap abaix (l’atracció gravitatòria de la Terra, que es tradueix en el nostre pes) per a un determinat volum submergit. En el nostre cas, aquest volum correspon aproximadament al maluc o al pit, de manera que mai no ens enfonsarem més que això.

Amb això no vull dir que les arenes movedisses no siguin perilloses. Sí que ho són. Però el seu perill ve més aviat de la dificultat de moure-s’hi un cop dins. Unes arenes movedisses et poden deixar atrapat fins que moris de set, gana o una insolació (o, en regions costaneres, fins que pugi la marea), però mai no t’hi enfonsaràs en pocs segons mentre sona una música dramàtica de fons.

Continuant amb l’esperit de la nostra cacera de mites, avui presentem aquesta mena de seqüel·la bloguera, en què ens dedicarem a una altra de les escenes clàssiques que la filmografia ha inscrit en les nostres retines; una que té força paral·lelismes amb l’anterior: l’enfonsament en lava.

Cacera de mites I: Les arenes movedisses

Tots en tenim la imatge; Hollywood ens l’ha oferta tantes vegades que ja forma part de l’imaginari col·lectiu: l’heroi (o el dolent) va caminant/corrent per la selva, sense mirar on posa el peus i… xof! De cop queda immòbil, amb cara de no entendre què passa. Mira cap avall, i es troba amb les cames ficades fins la cintura en el que sembla una piscina de sorra de platja, en la que comença a enfonsar-se sense remei. El que succeeixi a continuació dependrà de quin sigui el seu rol en la història: si és l’heroi, els seus companys trobaran una corda, una branca o quelcom a què es podrà agafar per sortir d’aquell parany mortal; si, per contra, és un dels dolents, el seu final està decidit, i s’enfonsarà molt dramàticament en les arenes movedisses en qüestió.

Quanta realitat hi ha en aquestes escenes? Poca.

Continue reading